Cavalls del vent: modalitat 36 hores

Va ser l’experiència viscuda de les vacances que mereix la més bona crònica. Vaig patir el desnivell, vaig sentir-me lliure tot i el cansament físc, vaig veure el paradís (sí, és a les 7 del matí!), i sobretot vaig assolir un altre mini repte personal: la travessa Cavalls del Vent.

[@more@]

Encara no sé ni quants quilòmetres vaig caminar (perquè la web i el llibre diu que són 97, però sumant els quilòmetres de les etapes dona 83…) però el cas és que eren molts, i amb bastant desnivell. L’objectiu era fer la travessa en la modalitat de 36 hores (un dia i mig) completant els 8 refugis del Parc Natural Cadí Moixeró.

A les 3 de la matinada de dijous 18: em va sonar el despertador: aixxxxx!!! Perquè? Qui em manava fer això??? Soc una friki!!!!!! XD

Vam començar a caminar a les 5 de la matinada del primer refugi, el de Rebost (que està a Bagà). Primer el camí s’enfilava bastant i bastant fins el següent refugi: passant de 1.500 m. a 2.500. I… allà dalt, la primera sorpresa: surt el sol, magnífic, vermellós, banyant de calidesa les muntanyes del Cadí i deixant-nos veure gran part de la Cerdanya. I amb el Sr Sol, també van sortir els isards! Esplèndids, lleugers i àgils… els primers que vaig veure anaven en ramat, d’una cinquantena almenys, i desprès ja els vaig veure a més a prop, però en grupets de 4 o 5… Era com el paradís, amb aquelles muntanyes amb records de la matinada i una badall de sol que començava a escalfar-les…

La visió va durar mentre pujàvem fins el refugi de Niu de l’Àliga. Allà anàvem a segellar el cartró (que justifica que em passat pels refugis) i a continuar amb la ruta. I només sortir-ne ja vaig veure una àliga que amb el seu vol donava honor al nom del refugi.

Desprès vam baixar fins el refugi del Serrat de les Esposes (on els guardes havien anat a comprar però amablement ens van deixar una ampolla gran d’aigua), per a continuació pujar fins el refugi Cortals de l’Ingla. Mentrestant ens havien acompanyat uns núvols molt lletjos, que em van fer treure la capelina. Els llamps i trons ens van fer apretar el pas fins a Cortals de l’Ingla (un dels refugis més acollidors, que tenia el foc encès i tot). Allà ens van fer una bona explicació del que ens esperava fins el proper refugi: una etapa d’almenys 3 o 4 hores de pujada i vorejar les muntanyes, que realment se’m va fer molt pesaaaada. Sort que vam veure cavalls (els cavalls del vent) que ens van alegrar la ment amb la seva presència. Prat d’Aguiló (crec que està al terme municipal de Martinet) va ser el proper refugi i el penúltim del primer dia. Aquest refugi amagava una de les pujades amb més desnivell: la del pas dels gosolans. Va costar, suor, set i gairebé llàgrimes però a dalt tot es veia amb uns ulls diferents, amb els de l’àliga que tot ho veu però que no toca res. Amb un bon paisatge de la Cerdanya verda.

La baixada de desprès del Pas dels Gosolans va ser difícil per la boira. I desprès de perdre’ns i perdre almenys mig hora o més vam trobar la pista que portava fins al Lluís Estasen, el refugi del Pedraforca. Eren vora les 8 de la tarda i els nostres estómacs acostumats a trossos de pa durs, barretes energètiques i fruits secs es van preguntar: ens donaran sopar? Podrem menjar algo de calent?

L’emoció gairebé em fa plorar quan vam entrar a Lluís Estasen i ens van dir que ja ens tenien la taula parada a punt per sopar: una plata de macarrons (ummmmmmm que bons que eren i calentets), una amanideta i vedella estofada amb pesols (ummmmmmmmmm). No m’esperava un sopar tant bo!!!

Vam fer nit al refugi del Pedra, i ens vam tornar a llevar d’hora: a les 4 del matí. Un amic va abandonar aquí (havíem deixat precisament el seu cotxe amb els sacs de dormir a l’aparcament del refugi per no anar carregats, i el cabró va dir que li feia mal el genoll –em sona això- i que ho deixava estar… Bé jo crec que podria haver acabat, però els homes son poc sofrits…).

Així que vam engegar a les 5 del matí el segon dia, amb una baixada impressionant (però perillosa pel fang i les arrels molles) fins el refugi de Gresolet. La segona part més dura de la travessa (per mi la primera era el tram fins a Prat d’Aguiló perquè sembla que no s’acabi mai) va ser la següent: des de Gresolet (encara a Saldes) fins al refugi de Sant Jordi (a Bagà). Amb una pujada dels collons als Empedrats, travessant el riu 5 o 6 vegades i pujant i pujant i pujant… A dalt em vaig emocionar i tot en veure que tenien Acuarius de llauna (2’5 euros!!! com es passen als refugis), i desprès ja només va quedar l’últim tram de tornada fins a Rebost, que també acabava amb una pujadeta llargueta, del copón, que ens va enganxar a mig dia. Finalment, a dalt, a les 3 de la tarda ens van posar el segell de l’arribada i finalització d’una travessa que em va servir per veure que:

  • Dos mesos d’innactivitat es noten, però la meva tossuderia encara pot més.
  • El meu genoll sembla que no s’ha ofés excessivament pels sobreesforços.
  • Caminant es perd la gana, i el menjar no té gust, però davant d’un plat de macarrons s’oblida tot.
  • No hi ha res com el llit de casa, però els isards a la matinada compensen llevar-se a les 3 del matí.
  • Impossible is nothing (copiant el lema de Nike): Si tu vols, tu pots (la meva interpretació).

Estic molt contenta!!!!!

Viscaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!



Quant a luthien

Soc una noia... una mica rara crec, perquè tinc gustos molt particulars que ratllen el freakisme (?) Exemples: soc fan de Tolkien, m\'agrada el Heavy Metal, i les cervesses d\'importació, també m\'agrada el manga, tot i que no conec gaires series, i últimament m\'ha agafat molt fort per caminar (tot i que odio l\'esport). També soc occitanista, i catalanista of course..., tot i que soc nascuda al País Valencia. El meu somni seria... viure al Japó, perquè m\'atreu molt la seva cultura, o bé a Estats Units, tot i que no m\'agrada la societat d\'allà. N\'hi ha prou?
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

20 comentaris a l'entrada: Cavalls del vent: modalitat 36 hores

  1. isnel diu:

    Enhorabona, Luthien! Realment ens has ofert una crònica fabulosa d’aquesta travessa dels Cavalls del Vent. Me n’alegro molt per tu, i m’alegro també que el genoll s’hagi portat tan bé. Conec algun dels refugis de què parles. Els records més macos els tinc del del Pedraforca, acollidor, sempre ple de gent, al peu del gegant de pedra. Jo també he vist isards al Pedraforca, pujant per la Collada Verda.
    Ostres, qui pogués tornar-hi…
    Una abraçada!

  2. pentesilea diu:

    No fa gaire vaig estar per la serra del Cadí i vaig veure moltes coses de les quals parles…
    M’has fet recordar tots aquests llocs i ha estat molt bé.

    Enhorabona per la travessa!!

  3. Luthien diu:

    Els Isards… Isnel… quan els veus sembla que siguis una persona privilegiada, perquè són animals salvatges que s’amaguen dels humans (i amb raó).
    Per desgràcia, aquest estiu es veu que hi ha una espècie de pesta al Pirineu que n’està matant molts… i jo em sento privilegiada d’haver vist tot un ramat…

  4. Luthien diu:

    Pentesilea… he vist a la teva web que no fa gaire vas anar al Pedraforca… la muntanya màgica de Catalunya… Jo cada vegada que hi pujo és també un petit repte també…
    La veritat és que tota la serralada del Cadí és magnífica i màgica!

  5. Luthien diu:

    Hola Nimue!! Que bé que estiguis per ací!!!!
    La crònica no era fantàstica… ho era el paisatge pel qual passava!!!

  6. isnel diu:

    Doncs a mi, una vegada, al massís dels Posets, em van plantar cara. Era un ramat amb un mascle, dues o tres femelles i uns quants de petits. Una de les femelles es va encarar amb nosaltres, amb el cap ajupit i donant cops de peu a terra, com si gratés. Era ben bé una posició d’atac. Suposo que protegia els petits. Vam marxar d’allà més de pressa que el vent.
    Jo també he sentit a dir això de la malaltia. És una pena perquè realment trobar isards a muntanya és un privilegi. Els veus tan lliures, oi?

  7. Luthien diu:

    Deu n’hi dó Isnel!!! Doncs jo no m’he trobat a cap a menys de 4 o 5 metres… però també suposo que els animals sovint estan més espantats que nosaltres i si la mama-isard et va plantar cara és com dius tu per defensar-se…
    Els isards també són símbol de la llibertat… i esperem que ho sigui per molt temps! 😉

  8. frederic diu:

    Quins cavalls més preciosos! No puc evitar pensar que el cavall és l’animal més bell! (per alguna cosa soc Sagitari i Cavall a l’horòscop xinès).
    Per cert, només de llegir la teva fantàstica crònica ja estic cansat.

  9. Yakari diu:

    Això si q son unes bones vacances.

  10. LmeWMon diu:

    Hooolaa Luthien!!!

    Me n’alegro moooltíssim que t’ho hagis passat molt bé!!!
    Primer de tot em sento envejós de no poder tenir vacances i més de no poder passar-les com tu: envoltat de natura.
    Vull enviar-te una forta abraçada i molta força perque segueixis així d’activa durant mooolt de temps!!
    😀

  11. Enveja molta enveja, la meva forma física no em permetria ni caminar 36 minuts…

  12. Luthien diu:

    Hola a tothom!
    Doncs sí Frederic… em va sobtar molt trobar els cavalls allà dalt, lliures. (Et pots trobar vaques, isards al matí, algun gall fer del Cadí, però cavalls…. no sabia que hi eren allà dalt)…

    Imagine, encantada que hagis vingut a aquesta terra de la llibertat… I quan vulguis tornar passejar per les muntanyes del Cadí o d’on vulguis, avisa’m!

    Sobre les vacances Yakari… ben bé no van ser unes completes “vacances”! Ara que he tornat a treballar em noto molt més descansada que quan tenia vacances XD

  13. Luthien diu:

    Merci Lmwmon!!!! Espero continuar activa… ara amb el setembre tinc com una espècie de força (no sé si és la de la sensació de començar nou curs, tot i que no estudii). Però vull fer moltes coses!!!!

    Antoni… no crec que t’hagi fer molta enveja aquesta gesta… estic segura que tu també podries caminar el que vaig fer… De fet qualsevol persona seria capaç de caminar per exemple 60 o 80 km (ara les agulletes depenen també de la persona). Però poder és voler… i jo fa un any lo màxim que feia eren caminades populars…

  14. frederic diu:

    Quin nom més bonic, Luthien!

  15. Uoooo, m’ alegro de que la poguessis fer sencera. És aquesta la ruta que és diu de “Carros de Foc” o és una altra? O potser m’ estic equivocant amb el nom? Es que fa uns mesos vaig llegir a la revista Descobrir Catalunya la mateixa ruta (o una altra perquè no recordo el nom dels refugis) que van iniciar fa anys els guardes una nit que s’ aburrien i deicidiren anar a saludar, un per un, els guardes del altres refugis…
    Igualment veig que t’ ho vas passar bé (malgrat el patiment). Les fotos són molt xules!!!!

  16. Luthien diu:

    Bon dia Esteve!!
    La ruta que dius tú és la Carros de fochttp://www.carrosdefoc.com i es fa al Parc Natural de Sant Maurici i Aigües Tortes. Ja fa molts anys que la fan, i també és un repte per mi poder-la fer. Però també té molt desnivell i és molt més dura que Cavalls del Vent, i per això me la guardo per l’any que vé. Si vols més informació de la del Cadí, Cavalls del Vent: http://www.cavallsdelvent.comhttp://www.cavallsdelvent.com
    Si t’animes a fer alguna de les caminades que faig, estàs convidat a acompanyar-me 😉

  17. Nica diu:

    Que bonic Luthien!!! Si es que realment no s’ha d’ anar gaire lluny per trobar racons inoblidables i magics, i mes a les 5 del mati, encara que costi llevar-se, l’esforc te la seva recompensa, quan et trobes davant d’aquella inmensitat incomparable que representen els paisatges de muntanya, es dificil d’assimilar tanta bellesa de cop. Estic totalment d’acord amb el teu ultim lema!!

  18. Gràcies per la informació!!!!! Ara mateix donaré un cop d’ ull a la web!!!

  19. Warlock diu:

    Ostres, quina caminada, sí senyor. Et felicito, jo no hagués pas aguantat.

    Per cert: en la gran crònica de les teves vacances, t’has oblidat del fabulós de Def Con Dos a la Ciutadella de Roses 🙂

  20. Luthien diu:

    Hola Xavi Miquel!!
    No sé si llegiràs això abans de fer la travessa… Però el que et recomano és que la facis abans amb 36 o més hores perquè hi han trossos perdedors (nosaltres ens vam pedre bastant, i sort que anavem 4, i 8 ulls veuen més que 2).
    Ens vam perdre a diversos llocs:
    la pujada a Niu de l’Aliga (que la vam fer de nit)
    Desprès del Pas dels Gosolans (que hi havia boira)
    I en altres llocs que no me’n recordo…
    Les marques son taronjes i son dificils de veure a la nit perquè no reflexen amb la llum…

    Molta sort si ho feu en 24hores!!!! 😉

Els comentaris estan tancats.