Estic fins els nasos… 

http://terradellibertat.blogspot.com/

[@more@]

Tweet

Cada cap d'any te la seva gracia… i les hores que segueixen a l'entrada d'any sempre tenen quelcom de magic (encara que sigui dormint… hehehe).

Doncs…

Aquesta entrada d'any està sent molt estranya…

M'ha donat una sensacio rara a l'estomac que m'avisa de que algo no em va be.

- Menys 2 hores:
Estic a una festa de catalans a Dublin. A casa el Sergi i la Rosa (graaacies!!) i totalment en familia, amb tots els catalans. Bec vi negre i miro Polonia a TV3. Es fa molt estrany estar en un pis a Terenue, Dublin, veien TV3 per Internet. Algu crida a un brindis… Celebrem el cap d'any a Grecia, en honor al Cristian!

- Menys 1 hora:
La festa esclata! No em puc acabar el raim… La Monica Lopez i el Tomas Molina feliciten amb l'Agbar de fons. Estic contenta, estic amb els amics. Encara queda 1 hora.

- 2007:
A mi em fa mal el cap. Al RTE1 no tenen ni cava, pero diuen: Happy New Year. A cal Sergi i la Rosa tornem a brindar. Jo ho faig amb aigua.

- 1,00:
No em trobo be. No he begut gens, pero arrossego festa del dissabte. Trec el dinar.

- 2,00:
Ja soc a casa. El Josep Arnau i jo em pillat un taxi. En unes hores ens hem de llevar…

- 7,00:
Sona el despertador. Em dutxo. Vaig a O'Connell Street. Hem de busar un taxi.

- 9,00: Ja soc a davant de l'ordinador… AVUI TREBALLO! Penso que es el primer cop en la meva vida que treballo el primer dia de l'any. Es fa estrany. El dia sera llarg…

Entrar l'any sense ressaca i currant es el mes diferent que m'ha passat mai. Hi ha hagut algun cap d'any que tambe l'he passat sense alcohol, pero a l'endema havia anat a caminar o pujar alguna muntanya. Aquest cop, ni muntanyes… ni cava.

Realment em serveix per a començar els canvis…

Per començar: Desde l'any passat que no fumo! XD 

[@more@]

Tweet

Com a l’anunci del torró… aquest any he tornat de nou a casa per Nadal…

A banda de les “cominoles” quilomètriques i les reunions familiars… aquestes dates em serveixen per reflexionar que una etapa comença…

Preparats????

Jo gairebé…

Em resta, doncs… Felicitar-vos unes bones festes i bona entrada d’any!!!!

[@more@]

Tweet

Fa uns mesos em vaig apuntar a una iniciativa molt original, com és la del Blocaire Invisible, proposada per l'Alepsi…

El funcionament, molt senzill: cadacú ha de fer un post-regal al blocaire que et toqui en el sorteig, i s'havia de publicar… AVUI!!!

El meu regal invisible és doncs:

Per al Brioxet i la Fraggle!!!!

Cal a dir, que no coneixia el seu bloc, però que amb aquesta experiència m'ha servit també pel coneixe'ls… Despres de mirar i mirar el seu bloc tampoc n'he tret gaire l'entrellat … però se m'ha acudit el regal inspirant-me amb els seus noms…

ESPERO QUE US AGRADI!!!

Buscant, buscant coses de fraggle… tambe vaig trobar aixo:

BON NADAL!!!!!

[@more@]

Tweet

Tancar-me en mi mateixa una temporadeta.

Reflexionar. Per mi. Endins.

Vull tancar-me i que ningu piqui a la porta.

Ja la obriré jo…

Es Nadal, ho se, pero precissament per aixo.

Vull desconnectar… i connectar-me a mi mateixa.

Vull ser una ostra.

I penjar a la closca: "No molesteu, gracies"

[@more@]

Tweet

I que vull fer jo?

Avui he trobat més respostes que mai durant el camí.Es cert que molts dies penso que hauria d'allargar l'estada a Irlanda molt més.

Aviat farà un any que estic aquí i m'ha vingut molt bé com a trencament de tot. I he trencat tant amb tot que de vegades no em reconec a mi mateixa.

M'encanta posar-me dates. Sempre.

Encara que finalment improvitzi i em guii per impulsos, sé que tindré aquella data que em dona seguretat a mi mateixa.

Aquest cop no se si posar-me dates. En principi vull tornar a Catalunya al proper setembre, per estudiar.

Queda molt lluny, però el temps passa molt ràpid aqui a Dublin.

Hi ha dies en què penso i perquè no em quedo un any més i torno a l'altre setembre, el del 2008 en aquest cas.

Hi ha dies en què penso que allargar l'estada valdrà realment la pena.Però, hi ha d'altres dies, com avui, en que em ve al cap: ja vaig de cara els 28!

Sóc jove, ho sé, pero cada vegada menys, i les aventures que vull empendre em pesaran més i més amb el pas del temps.

Potser llavors em farà mandra.I ara, ja estic enmig d'una aventura i he aconseguit començar el procès venint a Irlanda, pero crec que m'espera una aventura encara més gran.

Estic parlant d'anar al Japó.

Ahir sortia de classe de japonès i hi pensava…

Si segueixo el meu pla establert:

- M'estic a Dubin fins setembre

- Desprès de la Diada torno a Catalunya, i m'estic 2 anys estudiant una carrera que m'ha d'apropar al Japó: Estudis de l'Asia Oriental – Modalitat japonès

- Acabo la carrera i me'n vaig al Japó, per passar-hi una temporada d'al voltant un any.

Però…2 anys són molt en una vida. I avui m'ha vingut al cap: i si em salto aquests 2 anys?

Ja estic estudiant japonès. Es molt basic, pero podria apretar i estudiar molt més. I… si desde Dublin me'n vaig al Japó directament?

En el meu interior bull una emoció, unes ganes de descobrir aquell país increíbles.

Tantes que crec que no fa falta una carrera per complir somnis (tot i que ajudaria).

Tot és començar.

I per fer-ho he de començar a estalviar.
(sembla fàcil però jo soc una malgastadora de mena)

[@more@]

Tweet

Aquesta setmana fa un any que vaig venir a passar el pont de la Purissima a Dublin. Llavors, ja sabia que vendria més tard a viure aqui, i volia veure com era la ciutat on tenia pensat venir…La impressió va ser bona, ja que realment tenia moltes ganes de marxar de Catalunya i de la vida que portava.

Amb aquest record de fa un any he començat a llegir les cróniques d’aquell temps… i la veritat es que es fascinant com llegint el teu propi bloc, en el passat, te’n adones de coses que ni tant sols recordaves… Durant aquestes dies he estat rellegint el que m’ha passat en tot aquest temps i he arribat a la conclusió: Com he canviat durant un any!!!

La decissió de que volia marxar a l’estranger  la vaig pendre de repent, mes o menys per la Diada. Em vaig adonar que la vida a Catalunya que portava no m’agradava.. En complir 26 anys  ja tenia clar que aquest any seria un any de canvis per a mi. Entre d’altres coses vaig pendre la decissio tant important de deixar de fer caminades  (i marxes de competició).

Durant novembre va ser una epoca de rumiar molt i buscar la resposta a perque volia marxar. Entre moltes reflexions em vaig adonar que tampoc estava be sentimentalment i que volia donar a fi a una relacio molt llarga que no m’estava aportant ja res.

Relacionat amb aquests canvis interns, em vaig veure obligada a canviar el nick d’aquest bloc. Vaig passar de dir-me Luthien (la elfa que va renunciar a la seva immortalitat per amor) a ser Unmei, paraula que significa “Desti” en japones.

I ara ra fara un any, i just abans de les vacances, vaig anunciar finalment que marxava… Com ja sabeu va ser una decissió dificil de pendre pero bastant definitiva. Irlanda va ser el meu destí i aqui continuo.

Resseguint cronologicament el meu bloc m’he adonat que realment soc una persona molt diferent a la que va aterrar en aquesta terra de plujes. La Unmei del primer dia a Dublin i la d’ara no tenen res a veure. Principalment perque va ser aqui quan vaig donada per finalitzada una relacio de 9 anys . I ha estat aqui on he tornat a sentir el que volia dir estar sola, independitzada i sobretot lliure. No ha estat facil, pero ho he pogut aconseguir gracies a la magnifica gent de la que m’he rodejat aqui a Dublin…

No voldria fer balanç sense pensar en les coses en que he canviat i les que em queden per canviar…

Pero potser aixo podria ser tema d’una altre post!!

Gracies a tothom!!

Als de Dublin, als de Catalunya, als de tot arreu… i sobretot a vosaltres, que m’heu acompanyat virtualment pero molt a prop en tota aquesta aventura!!!!

Continuara…[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Sonava musica classica i el tren s'escapava.

El deixava escapar, tot i que sabia que dins hi era ell.

La musica, pero, m'acompanyava en el moment de mes dolor, fent lo suau, suau, suau.

I llavors vaig pensar, que no estava sommiant.

Que no sempre pots demanar que et pari el tren (tot i que els autobusos aqui si que et paren la majoria de vegades)

* * * * * * * * * * * * * * * *

Hi ha somriures eterns???

Jo el meu el guardo en una capseta plena de desitjos a mitges.

I la claror que hi ha al meu voltant es torna borrosa per moments. I jo em quedo sentada, esperant a que vingui la llum que em deixi cega.

Cega, ben cega.

[@more@]

Tweet

A banda del vent ple de records d’hivern, s’axeca un cel blau amb núvols baixos grocs i taronges que fan de sostre a la verdor permanent.

Miro el cel i penso que realment m’agrada aquest país.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Diuen que Irlanda és un país de coses màgiques. Una terra de fades, de llegendes, de mites celtes.

No ho vaig descobrir fins fa ben poc:

L’altre dia vaig conèixer un elf irlandès.

I em vaig enamorar a l’instant.

Era un elf com els que Tolkien descriu a les seves obres.

Cabell llarg i ros, i uns ulls blaus que transpiraven saviesa a l’hora que joventut. Em vaig fixar en les seves orelles, i no acabaven en punxa, crec que se les devia tallar, suposo jo per passar desapercebut en aquest temps tant llunyà per ell.
No tots els elfs de Tolkien van marxar més enllà del mar, cap a Vàlinor, alguns es van quedar.

Mentre parlàva de política amb l'elf, de les possibilitats de que l’illa esmeralda (Eire) pugui ser lliure algun dia, jo no m’atrevia a preguntar-li l’edat… per por a què em digues que tenia 1.024 anys…

Em vaig sentir més mortal que mai.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Quan Tolkien va crear els hòbbits, es va inspirar en els petits pobles anglesos i una mica en els seus habitants. Ell mateix es considerava un hòbbit, deia, que li agradava fumar en pipa, menjar i beure a la taberna (The Prancing Poney?).
Doncs precisament l’altra nit, la meva amiga em va presentar un hòbbit.

Era anglès, d’un poble similar a Hobitton… i tot i que vaig intercanviar un simple ‘Nice to meet you’, de seguida vaig saber que era un hòbbit, que a més a més es deia Sam! (Sam Gamgee?)

La reflexió d’aquell moment: Com han crescut els hòbbits d’ara!!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Post dedicat a l’Andy, la Yvonne, el Sam i la Rocio, que és la que es fixa en els despertars irlandesos.

[@more@]

Tweet